Diumenge, 21 de Juliol. 2002
Barfly (La papallona de nit)
Estimada viatgera,
T'escric aquest e-mail per la via convencional, perquè les meves ales no em permeten arribar a les teves terres. Sóc una papallona d'aquelles que surten de nit cercant la claror de les bombetes. Sé que et vas espantar la nit que em vas trobar volant per l'habitació de l'hotel. Ja m'havia passat amb altres, no has estat tu la primera. Quan et vaig veure enfilada a la cadira amb la guia de Londres, vaig pensar que em volies esclafar contra la paret. No te'n vas sortir perquè jo dominava el terreny. Després vas tancar el llum i vas obrir la finestra perquè marxés. Però no ho vaig fer. Quan, finalment, em vaig camuflar amb la cortina, et vas donar per vençuda. Em vas acceptar com a companya d'habitació pensant que l'endemà ja no hi seria. Que hauria volat mentre arreglaven l'habitació. Mal pensat: de dia dormim. No em vaig moure de l'amagatall en què havia passat la nit: sota el llit.
La matinada que vas marxar vaig voler acomiadar-me de tu, per això em vas trobar sobre el llençol quan vas desfer el llit. A que estava maca? Vinga... que vas poder comprovar el disseny Laura Asley de les meves ales. El que no entenc és la teva reacció de tirar-me la flassada per sobre. Em volies ofegar? Mai no em deixaran de sorprendre els vostres instints assassins... No pateixis, vaig sobreviure. Quan va arribar la dona de la neteja per canviar els llençols, vaig sortir volant. Però la teva sortida de l'hotel encara va ser més ràpida que la meva. Que tens ales tu també? Perquè trigar només 9 minuts en arribar a la parada del bus ( que tenies 4 carrers) arrossegant dues maletes i carregant 2 bosses, no és una cosa que es vegi cada dia, ja ja. Dona, que no hi havia per tant! Que t'ho dic jo, que m'he fet un fart de veure viatger porucs com tu, i tots han superat la prova.
Ahhh, la propera vegada que trobis alguna companya meva espero que la tractis amb més cortesia. Pensa que no tothom té l'honor de ser visitat per una papallona de nit.
et mou les ales
Barfly
PD. T'envio dos regalets
- un conte on també sortim com a protagonistes Envuelto por una manta de seda ( Alan Meller)
- una pel.lícula que pren el nostre nom metafòricament: Barfly
mas 12:03 PMBarfly (La papallona de nit)
Estimada viatgera,T'escric aquest e-mail per la via convencional, perquè les meves ales no em permeten arribar a les teves terres. Sóc una papallona d'aquelles que surten de nit cercant la claror de les bombetes. Sé que et vas espantar la nit que em vas trobar volant per l'habitació de l'hotel. Ja m'havia passat amb altres, no has estat tu la primera. Quan et vaig veure enfilada a la cadira amb la guia de Londres, vaig pensar que em volies esclafar contra la paret. No te'n vas sortir perquè jo dominava el terreny. Després vas tancar el llum i vas obrir la finestra perquè marxés. Però no ho vaig fer. Quan, finalment, em vaig camuflar amb la cortina, et vas donar per vençuda. Em vas acceptar com a companya d'habitació pensant que l'endemà ja no hi seria. Que hauria volat mentre arreglaven l'habitació. Mal pensat: de dia dormim. No em vaig moure de l'amagatall en què havia passat la nit: sota el llit.
La matinada que vas marxar vaig voler acomiadar-me de tu, per això em vas trobar sobre el llençol quan vas desfer el llit. A que estava maca? Vinga... que vas poder comprovar el disseny Laura Asley de les meves ales. El que no entenc és la teva reacció de tirar-me la flassada per sobre. Em volies ofegar? Mai no em deixaran de sorprendre els vostres instints assassins... No pateixis, vaig sobreviure. Quan va arribar la dona de la neteja per canviar els llençols, vaig sortir volant. Però la teva sortida de l'hotel encara va ser més ràpida que la meva. Que tens ales tu també? Perquè trigar només 9 minuts en arribar a la parada del bus ( que tenies 4 carrers) arrossegant dues maletes i carregant 2 bosses, no és una cosa que es vegi cada dia, ja ja. Dona, que no hi havia per tant! Que t'ho dic jo, que m'he fet un fart de veure viatger porucs com tu, i tots han superat la prova.
Ahhh, la propera vegada que trobis alguna companya meva espero que la tractis amb més cortesia. Pensa que no tothom té l'honor de ser visitat per una papallona de nit.
et mou les ales
Barfly
PD. T'envio dos regalets
- un conte on també sortim com a protagonistes Envuelto por una manta de seda ( Alan Meller)
- una pel.lícula que pren el nostre nom metafòricament: Barfly
Divendres, 19 de Juliol
Darrers e-mails de London: La jefa agraeix a en Klorscap la seva feina i aquest respon explicant les seves noves aventures pel Penyon del perejil
Estimat Klorskcap,
T'escric aquest darrer mail des de London perquè puguis arxivar-lo amb els que has anat rebent aquests dies.
Veig que fa una setmana que has deixat de signar amb el teu nom i que t'has mantingut a l'ombra fent el treball d'un secretari eficaç. Vaig llegir lo de la teva conjuntivitis (quina llàstima) i com vas patir aquella metamorfosi que et da deixar sense cama, amb un ull de vidre a prova de cops i picades i.......amb aquella preciosa arrecada que t'agrada tant de tocar. Lo de la cama... ummmm.. suposo que deu ser d'aquelles de fusta bona, oi? que tu tens molt bon gust. Li faràs alguna inscripció? ( no dic que facis com aquells que deixen el guix de les cames trencades fet un mapa.. ha ha) vull dir que si faràs alguna mena de tatoo, ha ha.. . Eiii , posa-li al final un taco de goma, que no sigui que rellisquis i, en comptes d'una, n'hagis de portar dues.
Com a jefa obligada per les circumstàncies, no saps com t'agraeixo la tasca que has fet aquests dies( ha ha) .. serveixes, serveixis...Ja ho pots posar en el teu currículum ( per quan vulguis canviar de feina).. " Especialista en mantenir viva una pagina web, quan el seu webmaster està de viatges. Es garanteix originalitat, humor.. Per a més informacio, contactin amb K.C. websmaster en funcions".
Esperant poder comptar sempre amb la teva col.laboracio.
la webjefa
Apreciada jefa,
Totes les parts del cos que no són meves funcionen molt bé i, les que ho són, fan el que poden. Com ja saps estic embarcat rumb els mars del sud, tot i que ja fa dies que vaig sortir de Barcelona, fins aquesta tarda no he arribat a les Canàries. Seguint les meves inclinacions de corsari cronista vaig aturar-me al penyon de Perejil per banyar-me en boles i fer-la petar amb els morets ocupants de la roca. Això, m'ha entretingut i només he pogut dedicar els meus esforços webmasterils a la correció (parca i escassa) d'accents.
Avui he desembarcat a Lanzarote per comprar-li un carregament de pipes al Kromo i milers de litres de rom per a mi. Tambè he parlat amb els ianquis perquè m'encarin un dels seus satèl.lits de comunicacíons i aixi poder connectar totes les nits des d'alta mar. Prometo retransmetre belles cançons de pirates sota la creu del sud i ensenyar a cantar al periquito.
Tindràs notícies meves. Rep una abraçada de mar, sol i sal,
Long John Klorskcap
Estimat Corsari,
He rebut ja la resposta del nostre corsari-cronista.... Espero que hagi pres bona nota dela guerra-verda o la quinta del perejil, ja ja... apa... ves per on els corsaris encara tenen guerres en què entrenar-se. Vigila el rom!!! que no sigui que confongui el rumb i vagi a petar a una illa de canibals. Al kromo, no me l'afartis de pipes, que després no podrà ni cantar.
la webjefa
mas 3:58 PMDarrers e-mails de London: La jefa agraeix a en Klorscap la seva feina i aquest respon explicant les seves noves aventures pel Penyon del perejil
Estimat Klorskcap,
T'escric aquest darrer mail des de London perquè puguis arxivar-lo amb els que has anat rebent aquests dies.
Veig que fa una setmana que has deixat de signar amb el teu nom i que t'has mantingut a l'ombra fent el treball d'un secretari eficaç. Vaig llegir lo de la teva conjuntivitis (quina llàstima) i com vas patir aquella metamorfosi que et da deixar sense cama, amb un ull de vidre a prova de cops i picades i.......amb aquella preciosa arrecada que t'agrada tant de tocar. Lo de la cama... ummmm.. suposo que deu ser d'aquelles de fusta bona, oi? que tu tens molt bon gust. Li faràs alguna inscripció? ( no dic que facis com aquells que deixen el guix de les cames trencades fet un mapa.. ha ha) vull dir que si faràs alguna mena de tatoo, ha ha.. . Eiii , posa-li al final un taco de goma, que no sigui que rellisquis i, en comptes d'una, n'hagis de portar dues.
Com a jefa obligada per les circumstàncies, no saps com t'agraeixo la tasca que has fet aquests dies( ha ha) .. serveixes, serveixis...Ja ho pots posar en el teu currículum ( per quan vulguis canviar de feina).. " Especialista en mantenir viva una pagina web, quan el seu webmaster està de viatges. Es garanteix originalitat, humor.. Per a més informacio, contactin amb K.C. websmaster en funcions".
Esperant poder comptar sempre amb la teva col.laboracio.
la webjefa
Apreciada jefa,
Totes les parts del cos que no són meves funcionen molt bé i, les que ho són, fan el que poden. Com ja saps estic embarcat rumb els mars del sud, tot i que ja fa dies que vaig sortir de Barcelona, fins aquesta tarda no he arribat a les Canàries. Seguint les meves inclinacions de corsari cronista vaig aturar-me al penyon de Perejil per banyar-me en boles i fer-la petar amb els morets ocupants de la roca. Això, m'ha entretingut i només he pogut dedicar els meus esforços webmasterils a la correció (parca i escassa) d'accents.
Avui he desembarcat a Lanzarote per comprar-li un carregament de pipes al Kromo i milers de litres de rom per a mi. Tambè he parlat amb els ianquis perquè m'encarin un dels seus satèl.lits de comunicacíons i aixi poder connectar totes les nits des d'alta mar. Prometo retransmetre belles cançons de pirates sota la creu del sud i ensenyar a cantar al periquito.
Tindràs notícies meves. Rep una abraçada de mar, sol i sal,
Long John Klorskcap
Estimat Corsari,
He rebut ja la resposta del nostre corsari-cronista.... Espero que hagi pres bona nota dela guerra-verda o la quinta del perejil, ja ja... apa... ves per on els corsaris encara tenen guerres en què entrenar-se. Vigila el rom!!! que no sigui que confongui el rumb i vagi a petar a una illa de canibals. Al kromo, no me l'afartis de pipes, que després no podrà ni cantar.
la webjefa
Dimecres, 17 de Juliol
El castell del terror, mòmies i retrats
L'hotel on paro sembla el castell del terror. Per això, aprofitant que aquest vespre els metros anglesos inicien un dia de vaga i preveient que demà la circular per Londres serà de por, deixaré l'habitació a la que surti el sol. De fet, és com una mena de pla d'evaquació. No em vull ni imaginar la que es pot muntar amb la gent que vulgui entrar i sortir de Londres. Pot ser una ratonera.
Ahir vaig tenir sessió de docudrama a l'habitacio del costat ( crits, plors i després música). Això em va servir per descobrir que l'única habitació de l'hotel on no se sentia la tele era la meva. Quan vaig sortir a veure d'on venia la música, vaig trobar-me amb què totes les habitacions tenien la tele a tot volum. Llavors vaig decidir dormir amb la tele engegada per contraatacar les altres ( de poc va servir perquè m'ha tocat una habitació de saldo).
Aquesta nit he disfrutat de companyia. M'ha visitat una papallona de nit. De fet, ja hi era quan vaig obrir la porta i encendre el llum. Per molt que vaig intentar que marxes, obrint la finestra, enfilant-me en una cadira per enxampar-la, perseguint-la per terra.. res que es camuflava entre les cortines de floretes i no hi va haver manera. Al final vaig pensar que ja no en venia d'una i que la intrusa era jo.
Al matí, visita al British Museum , però no m'hi he estat gaire. Ja el coneixia. Hi he coincidit amb una parella de catalans enamorats d'Egipte. He estat una estona amb ells, fins que m'he afartat de veure tanta mòmia i pedres i he preferit voltar pel Soho. Soho
Abans de les 8, hora d'inici de la vaga, hauré de deixar el centre i tornar al campament provisional. Ja tinc les maletes a punt. Aquesta vegada han tancat a la primera.
Demà...si tot va bé....( puc deixar l'illa amb l'estora voladora) ja seré a casa.
see you tomorrow
mas en fase d'evaquació
mas 8:47 AMEl castell del terror, mòmies i retrats
L'hotel on paro sembla el castell del terror. Per això, aprofitant que aquest vespre els metros anglesos inicien un dia de vaga i preveient que demà la circular per Londres serà de por, deixaré l'habitació a la que surti el sol. De fet, és com una mena de pla d'evaquació. No em vull ni imaginar la que es pot muntar amb la gent que vulgui entrar i sortir de Londres. Pot ser una ratonera.
Ahir vaig tenir sessió de docudrama a l'habitacio del costat ( crits, plors i després música). Això em va servir per descobrir que l'única habitació de l'hotel on no se sentia la tele era la meva. Quan vaig sortir a veure d'on venia la música, vaig trobar-me amb què totes les habitacions tenien la tele a tot volum. Llavors vaig decidir dormir amb la tele engegada per contraatacar les altres ( de poc va servir perquè m'ha tocat una habitació de saldo).
Aquesta nit he disfrutat de companyia. M'ha visitat una papallona de nit. De fet, ja hi era quan vaig obrir la porta i encendre el llum. Per molt que vaig intentar que marxes, obrint la finestra, enfilant-me en una cadira per enxampar-la, perseguint-la per terra.. res que es camuflava entre les cortines de floretes i no hi va haver manera. Al final vaig pensar que ja no en venia d'una i que la intrusa era jo.
Al matí, visita al British Museum , però no m'hi he estat gaire. Ja el coneixia. Hi he coincidit amb una parella de catalans enamorats d'Egipte. He estat una estona amb ells, fins que m'he afartat de veure tanta mòmia i pedres i he preferit voltar pel Soho. Soho
Abans de les 8, hora d'inici de la vaga, hauré de deixar el centre i tornar al campament provisional. Ja tinc les maletes a punt. Aquesta vegada han tancat a la primera.
Demà...si tot va bé....( puc deixar l'illa amb l'estora voladora) ja seré a casa.
see you tomorrow
mas en fase d'evaquació
Dimarts, 16 de Juliol
Esttown, L.. Freud i aquarel.les
breakfast7,30 am: breakfast al downstairs. Avui canvi de nacionalitat. Els teenegers alemanys han marxat. Els busos han descarregat uns substituts que deuen pertànyer als antics països de l'Est. Suposo que són russos, però no ho puc assegurar. Parelles prop de la seixantena, algú de més jove. Es veuen contents. Com que el menjador és ple, m'assec en una taula on ja hi ha gent. Omplo la tassa de cafè amb llet i el got del suc. Espero que em portin les dues torrades i em faig un sandwich de mantega perquè es desfaci amb l'escalfor. Observo els problemes que té la parella per desfer la mantega. Els indico el sistema de descongelació ràpida i riuen. Jo també ric. Enllesteixo la feina en 5 minuts i dic bye.
9 am. Abans d'anar a agafar el metro de Bayswater, m'acosto a la parada on s'aturen els busos que van a Heathrow. Vull assegurar-me que realment passen a l'hora, no sigui que dijous em quedi a terra. Passa amb 5 minuts de retard, però passa. Estic tranquil.la.
Agafo el metro cap a Westminster. Quan hi arribo, no funcionen les portes de control de passatgers. És una estació moderna, molt diferent a la que he pujat. Camino fins a la Tate Britain, uns 10 minuts. El cel està tapat. Passo per davant del parlament. Turistes, policia i personal de servei.
10 am. La Tate Britain . Exposicions del seu fons. I les temporals: Lucian Freud i
Thomas Girtin: art of watercolour.
11. am Mitja part per dinar. Una hora. Amanida amb una salsa sorpresa ( picava) dos sandwich de gambes i cafe amb llet.
15. pm. Surto de la Tate despres de veure l' exposició de Turner. Sembla que vol ploure, però no ho fa.
Tarda: passejar, mirar i escriure. Quan visitem ciutats tan grans i no disposem de gaires dies per veure-la tota, seleccionem aquells espais en què ens sentim mes comodes. Construir les nostres cabanes particulars. Les branques, canyes, o els diversos materials que ens feien servei de petits ara són substituïts per espais coneguts que fan el paper de cabana. Pot ser un museu, pub, carrer, parc.., monument... Cadascú pot triar el model que li agradi més. Són com cases de nines on, alhora que interpretem un paper ( el de turista, observador..), ens sentim segurs i una mica com a casa.
mas a la cabana de London
mas 5:54 AMEsttown, L.. Freud i aquarel.les
breakfast7,30 am: breakfast al downstairs. Avui canvi de nacionalitat. Els teenegers alemanys han marxat. Els busos han descarregat uns substituts que deuen pertànyer als antics països de l'Est. Suposo que són russos, però no ho puc assegurar. Parelles prop de la seixantena, algú de més jove. Es veuen contents. Com que el menjador és ple, m'assec en una taula on ja hi ha gent. Omplo la tassa de cafè amb llet i el got del suc. Espero que em portin les dues torrades i em faig un sandwich de mantega perquè es desfaci amb l'escalfor. Observo els problemes que té la parella per desfer la mantega. Els indico el sistema de descongelació ràpida i riuen. Jo també ric. Enllesteixo la feina en 5 minuts i dic bye.
9 am. Abans d'anar a agafar el metro de Bayswater, m'acosto a la parada on s'aturen els busos que van a Heathrow. Vull assegurar-me que realment passen a l'hora, no sigui que dijous em quedi a terra. Passa amb 5 minuts de retard, però passa. Estic tranquil.la.
Agafo el metro cap a Westminster. Quan hi arribo, no funcionen les portes de control de passatgers. És una estació moderna, molt diferent a la que he pujat. Camino fins a la Tate Britain, uns 10 minuts. El cel està tapat. Passo per davant del parlament. Turistes, policia i personal de servei.
10 am. La Tate Britain . Exposicions del seu fons. I les temporals: Lucian Freud i
Thomas Girtin: art of watercolour.
11. am Mitja part per dinar. Una hora. Amanida amb una salsa sorpresa ( picava) dos sandwich de gambes i cafe amb llet.
15. pm. Surto de la Tate despres de veure l' exposició de Turner. Sembla que vol ploure, però no ho fa.
Tarda: passejar, mirar i escriure. Quan visitem ciutats tan grans i no disposem de gaires dies per veure-la tota, seleccionem aquells espais en què ens sentim mes comodes. Construir les nostres cabanes particulars. Les branques, canyes, o els diversos materials que ens feien servei de petits ara són substituïts per espais coneguts que fan el paper de cabana. Pot ser un museu, pub, carrer, parc.., monument... Cadascú pot triar el model que li agradi més. Són com cases de nines on, alhora que interpretem un paper ( el de turista, observador..), ens sentim segurs i una mica com a casa.
mas a la cabana de London
Dilluns, 15 de Juliol
Les Joies de la Corona
Els Museus de Londres fan oblidar tots els inconvenients de l'allotjament. Si un vol allotjar-se en un lloc cèntric sense arruïnar-se i ja sap què trobarà: parets de fullola que fan que convisquis amb veïns sorollosos ( joves en viatge de fi de curs que aprofiten l'estada per divertir-se; breakfask d'enganyifa, on has d'imaginar que el que beus és cafè i has de tornar a empassar-te més torrades-bimbo (comptades amb dos dits de la mà: només dos) amb mantega que acaben de treure del congelador i has de descongelar arrambant-les a la tassa del cafè o posant-les entre les torrades, ja ja)...
Però.... quan entres a la National Gallery o al Tate!!! uffff, te oblides de tot. El regal que t'ofereixen (de franc) és com una capsa de sorpreses que actuen com una droga, els efectes de la qual actuen ràpidament en la ment: comences a processar tota la informació que tenies i a actualitzar-la. Menges pels ulls ( ja menjarem aliments més sòlids a casa). De fet és com un viatge que fa el coneixement cap a aquells indrets de la memòria que guardaven les imatges i històries que ara se'ns despleguen només per a nosaltres. És realment un plaer. Ara, això sí, s'han de llegir les explicacions, si no, no és el mateix. Cada llegenda guarda el secret d'aquell quadre. La seva raó de ser en un temps i espai. I penses... "al cap i la fi, tots els pintors s'expressen ells mateixos i la seva època igual que estem fent els que ara els contemplem quan ens reconeixem en la seva manera de mirar" ( que m'enrollo.)
Ahhhh, cada vegada que he sortit d'un d'aquests indrets màgics m'he perdut! No sabia situar-me en l'espai. He caminat i caminat per trobar un punt on pogués iniciar el retorn a l'hotel. El proper dia hi deixaré unes marquetes.
De tornada, he comprat una mena de motxilla-maleta-amb rodes per encabir els records que he comprat. Semblaré un mosso d'estació
Demà toca la Tate Britain..
mas meravellada
Visita del dia: Tate Modern: exposicions permanents
Exposicions temporals:Eija-Liisa Ahtila: real characters, invented worlds
Matisse/Picasso: una vegada dintre, cliqueu Matisse/Picasso website/ hi ha una mostra de l'exposició.
El que pensaven l'un de l'atre:
Matisse : Our differences were amicable. At times we are strangely in agreement. Picasso and I were at ease with one onother. We have each other a great deal in our echanges.
Picasso> : Matisse knows that is impossible forme not to think of him.Between him and me there is our common work for painting, and when all is said and done that unit us.
Tots dos: we must talk to each other as much as we can. when one of us dies, there will be some things the other will never be able to talk of with anyone else
mas 9:17 AMLes Joies de la Corona
Els Museus de Londres fan oblidar tots els inconvenients de l'allotjament. Si un vol allotjar-se en un lloc cèntric sense arruïnar-se i ja sap què trobarà: parets de fullola que fan que convisquis amb veïns sorollosos ( joves en viatge de fi de curs que aprofiten l'estada per divertir-se; breakfask d'enganyifa, on has d'imaginar que el que beus és cafè i has de tornar a empassar-te més torrades-bimbo (comptades amb dos dits de la mà: només dos) amb mantega que acaben de treure del congelador i has de descongelar arrambant-les a la tassa del cafè o posant-les entre les torrades, ja ja)...
Però.... quan entres a la National Gallery o al Tate!!! uffff, te oblides de tot. El regal que t'ofereixen (de franc) és com una capsa de sorpreses que actuen com una droga, els efectes de la qual actuen ràpidament en la ment: comences a processar tota la informació que tenies i a actualitzar-la. Menges pels ulls ( ja menjarem aliments més sòlids a casa). De fet és com un viatge que fa el coneixement cap a aquells indrets de la memòria que guardaven les imatges i històries que ara se'ns despleguen només per a nosaltres. És realment un plaer. Ara, això sí, s'han de llegir les explicacions, si no, no és el mateix. Cada llegenda guarda el secret d'aquell quadre. La seva raó de ser en un temps i espai. I penses... "al cap i la fi, tots els pintors s'expressen ells mateixos i la seva època igual que estem fent els que ara els contemplem quan ens reconeixem en la seva manera de mirar" ( que m'enrollo.)
Ahhhh, cada vegada que he sortit d'un d'aquests indrets màgics m'he perdut! No sabia situar-me en l'espai. He caminat i caminat per trobar un punt on pogués iniciar el retorn a l'hotel. El proper dia hi deixaré unes marquetes.
De tornada, he comprat una mena de motxilla-maleta-amb rodes per encabir els records que he comprat. Semblaré un mosso d'estació
Demà toca la Tate Britain..
mas meravellada
Visita del dia: Tate Modern: exposicions permanents
Exposicions temporals:Eija-Liisa Ahtila: real characters, invented worlds
Matisse/Picasso: una vegada dintre, cliqueu Matisse/Picasso website/ hi ha una mostra de l'exposició.
El que pensaven l'un de l'atre:
Matisse : Our differences were amicable. At times we are strangely in agreement. Picasso and I were at ease with one onother. We have each other a great deal in our echanges.
Picasso> : Matisse knows that is impossible forme not to think of him.Between him and me there is our common work for painting, and when all is said and done that unit us.
Tots dos: we must talk to each other as much as we can. when one of us dies, there will be some things the other will never be able to talk of with anyone else
Diumenge, 14 de Juliol
Dissabte 13 de juliol: El Bus Fantasma
A Londres, s'hi pot arribar de moltes maneres. Amb avió ( si es ve de lluny), amb vaixell ( si només s'ha de travessar el canal, pot incloure el cotxe, el bus o la bici...), amb tren per l'eurotunel ( modalitat que pot incloure el cotxe o el bus). Tot depèn de la pressa que tinguem, les peles, les filies i les fòbies a volar o a anar sota terra.
Els viatges per l'illa admeten també diverses posssibilitats: cotxe, autobusos o tren. Jo vaig triar la del bus perquè estava millor de preu i perquè així tot em quedava a peu pla. Però les companyies de cotxes de línia angleses són una mica especials. El temps que apareix als seus horaris pot variar segons les circumstàncies.
El viatge de Heathrow a Norwich va durar una hora més per les retencions de l'autopista ( era un divendres). El viatge de Norwich a Londres també ha durat una hora més. La porta del radiador n'ha tingut la culpa. Vam sortir amb 10 minuts de retard comandats per un conductor que semblava nou de trinca ( no només per l'uniforme, sinó també perquè el seu posat era diferent als altres que havia vist. No duia tatoos, arracades, ni res del que acostumen a portar els conductors que havia vist fins ara). Als 2 minuts d'arrancar, se sent el crit d'una noia a la part de darrera. Jo no entenc res, i penso que no serà res greu perquè la gent ni s'immuta. El conductor para. Baixa. Torna a pujar. Ve cap al centre del bus i agafa una cosa de dalt. És una bossa de paper ( d'aquelles que fas servir quan et mareges). No està marejat, no. Només la vol per eixugar-se la sang que té a la mà. penso. Uiiiii, anem bé!. Però la gent, ni mu. Engega el motor. M'adormo una mica. Però aquest dormir anirà acompanyat al llarg de tot el trajecte de les parades inusuals del bus. Cada 20 minuts el conductor atura el bus, baixa, mira no sé què i torna a engegar.
Una parella d'italians que tinc al costat pateixen perquè han d'agafar un altre bus cap a Liverpool. Quan ja som prop de Londres, nova parada. Ens permet baixar a nosaltres. Llavors veiem la porta del radiador mig trencada. Els homes aprofiten per perdre's darrera la vegetació, les dones ens ho hem de mirar i aguantar.
Arribem a Londres amb retard. Són tres quarts de 2. Passem per davant Victoria Station, que és on se suposa que ha de parar. Passa de llarg. S'atura. No sap on aparquen els cotxes de la seva companyia. Donem dues voltes més. Al final un home s'aixeca, s'asseu al costat del conductor i li indica el camí. Trobem la parada i la gent felicita l'heroi improvitzat.
Són les 2. El conductor, que devia estrenar-se en aquest viatge, es disculpa. La gent ni protesta. Ens deixen les maletes entre el nostre bus i un altre que acaba d'aparcar. Hem de passar de costat. M'acomiado de pressa dels italians i vaig a buscar un taxi. Passo de metros i busos perquè no puc ni arrossegar la maleta.
Quan arribo al carrer de l'hotel, veig que totes les cases del carrer són iguals. Queden maques de lluny, però, si t'hi acostes, endevines el maquillatge dels anys ( pintades i repintades). No espero gaire per 76 Euros. Però tampoc calia tan poc.
- L'ascensor: és rectangular, però li falta un tros. Només puc posar la maleta i m'hi assec a sobre.
- Els passadissos: un metre. Faig passar la matela davant. Hi ha moltes habitacions i no trobo al meva. Al final la veig. Liliputiense. Moqueta. Cortinetes. Faig veure que no ho veig.
De la primera nit i del breakfast......en parlarè demà...
mas
Recomanacions de diumenge: visita virtual al que he vist jo avui
La National Gallery i l' exposició temporal Fabric of vision
mas 8:18 AMDissabte 13 de juliol: El Bus Fantasma
A Londres, s'hi pot arribar de moltes maneres. Amb avió ( si es ve de lluny), amb vaixell ( si només s'ha de travessar el canal, pot incloure el cotxe, el bus o la bici...), amb tren per l'eurotunel ( modalitat que pot incloure el cotxe o el bus). Tot depèn de la pressa que tinguem, les peles, les filies i les fòbies a volar o a anar sota terra.
Els viatges per l'illa admeten també diverses posssibilitats: cotxe, autobusos o tren. Jo vaig triar la del bus perquè estava millor de preu i perquè així tot em quedava a peu pla. Però les companyies de cotxes de línia angleses són una mica especials. El temps que apareix als seus horaris pot variar segons les circumstàncies.
El viatge de Heathrow a Norwich va durar una hora més per les retencions de l'autopista ( era un divendres). El viatge de Norwich a Londres també ha durat una hora més. La porta del radiador n'ha tingut la culpa. Vam sortir amb 10 minuts de retard comandats per un conductor que semblava nou de trinca ( no només per l'uniforme, sinó també perquè el seu posat era diferent als altres que havia vist. No duia tatoos, arracades, ni res del que acostumen a portar els conductors que havia vist fins ara). Als 2 minuts d'arrancar, se sent el crit d'una noia a la part de darrera. Jo no entenc res, i penso que no serà res greu perquè la gent ni s'immuta. El conductor para. Baixa. Torna a pujar. Ve cap al centre del bus i agafa una cosa de dalt. És una bossa de paper ( d'aquelles que fas servir quan et mareges). No està marejat, no. Només la vol per eixugar-se la sang que té a la mà. penso. Uiiiii, anem bé!. Però la gent, ni mu. Engega el motor. M'adormo una mica. Però aquest dormir anirà acompanyat al llarg de tot el trajecte de les parades inusuals del bus. Cada 20 minuts el conductor atura el bus, baixa, mira no sé què i torna a engegar.
Una parella d'italians que tinc al costat pateixen perquè han d'agafar un altre bus cap a Liverpool. Quan ja som prop de Londres, nova parada. Ens permet baixar a nosaltres. Llavors veiem la porta del radiador mig trencada. Els homes aprofiten per perdre's darrera la vegetació, les dones ens ho hem de mirar i aguantar.
Arribem a Londres amb retard. Són tres quarts de 2. Passem per davant Victoria Station, que és on se suposa que ha de parar. Passa de llarg. S'atura. No sap on aparquen els cotxes de la seva companyia. Donem dues voltes més. Al final un home s'aixeca, s'asseu al costat del conductor i li indica el camí. Trobem la parada i la gent felicita l'heroi improvitzat.
Són les 2. El conductor, que devia estrenar-se en aquest viatge, es disculpa. La gent ni protesta. Ens deixen les maletes entre el nostre bus i un altre que acaba d'aparcar. Hem de passar de costat. M'acomiado de pressa dels italians i vaig a buscar un taxi. Passo de metros i busos perquè no puc ni arrossegar la maleta.
Quan arribo al carrer de l'hotel, veig que totes les cases del carrer són iguals. Queden maques de lluny, però, si t'hi acostes, endevines el maquillatge dels anys ( pintades i repintades). No espero gaire per 76 Euros. Però tampoc calia tan poc.
- L'ascensor: és rectangular, però li falta un tros. Només puc posar la maleta i m'hi assec a sobre.
- Els passadissos: un metre. Faig passar la matela davant. Hi ha moltes habitacions i no trobo al meva. Al final la veig. Liliputiense. Moqueta. Cortinetes. Faig veure que no ho veig.
De la primera nit i del breakfast......en parlarè demà...
mas
Recomanacions de diumenge: visita virtual al que he vist jo avui
La National Gallery i l' exposició temporal Fabric of vision
Divendres, 12 de Juliol
Compte enrera
S'ha acabat el curset. El professor està fent neteja de tota la informació que ha introduït a l'ordinador. D'aquí mitja hora agafa un taxi per tornar a Txèquia. Les altres persones del grup, qui més qui menys ja s'està mentalitzant de que això s'acaba.
Ara és temps de compte enrera i el temps no s'aturarà per esperar-nos. El planning d'avui no ofereix gaires alternatives. Preparar maletes, menjar una mica ( el de sempre), anar amb la gent de group a un Pub de la Ciutat, i tornar al campus d'hora per no adormir-nos l'endemà.
Dissabte toca viatge a Londres. Ja us explicarè.
Tanco l'ordinador i li dic ( adéu), m'acomiado del profe i......
Petons a tots
mas
Dimecres, 10 de Juliol
Malalties d'estiu
Vaja, vaja.. Sembla que aquesta setmana de Juliol no ens prova gaire als redactors dels cromets. Tenim a la mas deprimida per l'ambient del campus, a Klorskcap amb conjuntivitis i plorant. Al final això semblarà un ambulatori, més que no pas un lloc on la gent ve a passar l'estona.
Però ho sento, les coses són com són i jo avui sí que he hagut d'anar a un ambulatori ( un health ceter). Per això ara sóc aquí escrivint i no a la classe. He passat de classe i de tot. Ahir al vespre vaig adonar-me que havia agafat allò que s'agafa a les dutxes de les piscines ( crec que li diuen peus d'atleta o fongs). No és que tingui una piscina a l'habitació, no. Només tinc una dutxa d'aquelles de disseny on no hi ha cap diferència entre el plat de dutxa i la resta del terra. Ara em direu que sempre que se surt fora hem de tenir a mà unes xancletes de bany, ho sé, però no m'hi cabia més coses a la maleta. I mai hagués pensat que en una residència supermoderna, (on fins i tot tenen previst que es disparin les alarmes de foc pel fum d'una torrada) no coneguin l'existència d'una cosa que es diu lleixiu i que serveix per desinfectar els terres. No passa res. De fet, no crec que hagin netejat el terra del bany cap dia. El de l'habitació, com que és de moqueta, és autonetejable ( vull dir, que el netegem els estadants quan el trepitgem).
Aquest matí el primer que he fet és anar a preguntar a l'oficina dels cursos on podia trobar un metge. Quan he arribat al centre de salut no em volien atendre fins divendres ( no entenia per què), al final han entés que els tocava visitar-me. He omplert els formularis. Una hora d'espera. Visita del metge i recepta de canesten ( que era l'única medicina que no havia portat de casa). Excursió de mitja hora a peu a la farmàcia més propera I tornada al campus. Total 3 hores.
Ha estat una excursió agradable. Avingudes amb casetes amb jardí. Tranquil.litat. El sol que escalfava una mica ( les ulleres han tornat a fer servei). De fet, era el primer dia que entrava en contacte amb el que seria un dia normal, sense presses i amb tot el temps per mi.
Quan he arribat al campus he vist una d'aquelles festes de graduació. Alumnes disfressats. Pares filmant les disfresses. Muntatge de venda de fotos i altres records de la festa.
Al final m'he dit "¿ara has de tornar a classe amb el dia tan maco que fa?". He decidit de fer campana. Ja que ells la toquen cada dos per tres per avisar-nos que tanquen els seus establiment, seria una descortesia per part nostra no fer-la servir de tant en tant.
Molts kisses,
mas amb ulleres again
Dimarts, 9 de Juliol
Les ulleres de sol
Avui he pogut ensenyar a les meves ulleres de sol el paisatge anglès. Fins ara les portava a la bossa per si el sol es dignava a aparèixer. I finalment s'ha presentat a les 7 de la tarda, hora anglesa. Era a la biblioteca i he vist el sol des de les finestres. No he pogut ressitir la temptació i me les he posades abans de sortir. Les he presentades als camps de gespa i al riu que hi ha al final. Estaven contentes. Són d'un color alegre: un rosat pujat i tenen una forma ovalada.
Abans de sortir de casa, els vaig dir que aquesta vegada viatjarien soles a l'estranger, però que no es preocupessin, que no els calia cap passaport ni serien retindudes a la frontera, com els passa a altres objectes d'ús personal.
De moment, només han voltat pel campus i han servit perquè no m'enlluernés. Em fan mal els ulls quan això passa. M'han fet un gran servei. Perquè les ulleres de sol no només serveixen per al que indica el seu nom, també et protegeixen de les mirades dels altres i fan passar desapercebuda entre la gent. Són com un senyal que indica que hi ets i no hi ets. I jo avui necessitava estar aixÍ. Mirant-ho tot des de fora.
Perquè no estiguessin soles en la seva tasca d'observadores indiscretes, he anat a buscar la càmera de fotografiar. He fet les fotos aquelles que sempre dius que semblen postals. Perspectives del campus, el contrast entre els edificis dels anys 70, freds i de volums agressius i els de la part més moderna, més arrodonits i respectuosos amb el paisatge. L'altre dia un professor del curs ens va dir que abans tot això eren uns camps de golf. Les formes dels camps de gespa encara el recorden.
Les meves ulleres han estat contentes de sortir a fer un volt. Fa tres anys que les tinc i ja s'havien acostumat a fer el paper d'observadores indiscretes per tots els llocs que han voltat. Si creiem en allò que diuen que els objectes recullen una mica el que hem estat , que tocant-los o veient-los activem els records que volen defugir, per a mi aquest objecte són les ulleres. I les dues vegades que vaig pensar que les havia perdudes sempre he intentat d'aconseguir-ne unes d'iguals. La primera falsa alarma li van portar com a competedidores unes del mateix model , però en verd; la segona, fa uns tres mesos, van estar a punt de portar-li una companya igual, però, en aquest cas no va haver-hi substitut. Per això penso que van tornar a aparèixer en senyal d'agraïment.
Crec que aquests dies es cobraran el temps que han hagut d'estar dins del seu estoig. Ja els he promès que sortiran cada dia a fer-me mes agradable la vista. Posats a fer, potser el sol s'anima una mica en veure-me-les posades.
kisses a tots
mas
Dilluns, 8 de Juliol
Menjar de campanya
Dieta de supervivència :
Esmorzar o breakfast : Un cafè amb llet o/ i suc i 4 llesques de pa anglès, tambe conegut com a Bimbo, acompanyat amb mantega i melmelada. Es pot menjar al natural o torrat. Si es tria la primera opció, no passa res. En canvi, si ens decantem per la segona, s'ha d'anar molt en compte de no deixar-lo abandonat a la seva sort. L'aparell és un model antic. Convé vigilar que no es torri massa, o hi ha el perill que es cremi i els sensors detectin el fum. Si això passa, mai es poden obrir les portes que donen al carrer ni les finestres ( de fet, la finestra només s'obre dos dits). El fum ha de desaparèixer tot sol.
Ara, si algú fa cas dels seus instints de supervivència i obre les portes de bat a bat ( com vam fer ahir), immediatament s'activen les alarmes a tots els edificis d'apartaments ( un soroll ensordidor); es tanquen les portes de seguretat de totes les habitacions, i, si algú es queda a dintre, ha de manrtenir la calma i obrir-les manualment ( això, si no ha rebut abans l'impacte de la porta en tancar-se).
L'escena final es podria aprofitar com una pràctica de desallotjament en cas d'incendi. La gent ha d'esperar mig vestida als carrers l'arribada dels bombers ( que són els únics que poden desactivar la musiqueta); vigilants que arriben per veure què ha passat i que reneguen de nosaltres per no saber interpretar les prohibicions; mirades de sorpresa de la gent, que no entén com el fum d'una torrada pot confondre's amb un incendi; i , finalment, l'arribada triomfal de dos bombers, que riuen perque ja saben que això només és una escena habitual en aquest campus.
Al final, foto de grup, i comentaris a dojo. Era la segona vegada en aquesta setmana que se'ns havia cremat una torrada.
Ara, torrem amb por.
Dinar o lunch : més pa angles ( veure els consells anteriors), amb una truita i/o formatge i embotits. Fruita i cafè amb llet.
Temps disponible: 45 minuts.
Sopar o diner . Espaguetis, preparats normalment pel personal italià ( i al qual s'apunta tothom) o la un simple copy i paste del dinar.
Aquest menús varien el dia que se surt fora. Pots triar entre fish and chips, pizzes o rosbeefs, i les cerveses del país
mas kitchen
Dissabte, 6 de juliol
Alice in wonderland
L'excursió al wonderland cultural ha seguit la tònica habitual quant a horaris i organització. Havien de venir a buscar-nos dos autobusos a les 9. El primer ha arribat a l'hora prevista amb tot ple de gent dintre. Només hi han deixat pujar a la gent que havia pagat 4 lliures per fer el tour guiat. Als altres ens han dit que haviem d'esperar 15 minuts que en portessin un de suport (el que ens tocava s'havia espatllat). Cares de circumstàncies i dosis de la paciència anglesa.
Cambridge és com un part temàtic cultural. Pensat per treure peles d'estudiants, amics, coneguts i tota la trepa de turistes que s'hi passegen. No hi he reconegut les imatges que havia vist a les pel.lícules.
Allà també impera la llei de les prohibicions ( amb raó està tan ben cuidat/ no et deixen passar per segons quins camins dels claustres) Tinc foto de com ens hem saltat les prohibicions. Una companya alemanya ha dit que el Trinity college i els seus cartellets de no passar, no fer..etc Don't.... ( nosaltres hi hem afegit... el no mireu, no mengeu, que per al cas era el mateix) era un lloc perfecte per portar als seus alumnes a practicar les negacions). La part visitable ( 2 lliures) són els claustres o courts, que són immensos camps de gespa tallats per camins de pedres i l'interior de l'església. Els altres claustres els veus des de la barana. Motius? Desconeguts. Hi havia uns cartells en alguns dels camins que no et deixaven passar. Nosaltres hi hem passat, perquè no veiem res a darrera que fos diferent del que estavem trepitjant ( també ho han fet els turistes japonesos). Però hem tingut la mala sort que el vigilant, un senyor gran que tenen plantat a la porta de l'únic lloc mig visitable, ens veies i vingués darrera nostre ( quan ja portaven 15 minuts) i gentilment ens fes una demostració de les bones maneres angleses. Ens ha dit si no haviem vist el cartell. Li hem dit que sí i cadascú ha seguit el seu camí. El més graciós és que davant dels seus nassos uns turistes anglesos no havien seguit pels camins teledirigits i havien creuat trepitjant la gespa. Al final hem pensat que potser només ens estava vigilant a nosaltres, perquè quan sortíem de la capella he tret el nas i era fora mig amagat. Res que allò semblava un laberint però sense l'escenografia addient. T'havies d'imaginar els obstacles.
Avui ha tocat peix per dinar, d'aquells arrebossats sense sal ( que hi ha més pa ratllat que altra cosa) i patates xips, i, per alegrar-ho, una mica de vi. El restaurant era grec però servia plats d'arreu el món. Era mig buit perquè la majoria de gent ja havia ocupat totes les taules del restaurant típic anglès. Hem menjat sense presses ( cosa que s'agraeix) i amb els somriues del cambrer.
Després, passejada a la vora del riu. Barquetes amb gondolieri a l'anglesa per uns canals que recordaven una Venècia en petit ( això ha dit la companya italiana). A l'atra banda se celebrava un casament. Dones arreglades amb vestits de festa de colors pastels, pameles a dojo, nens encorbatats, senyors trajats, i fins i tot un amb la roba d'escocès. Els nuvis vestits com cal. La noia de blanc crema (des d'on erem es feien apostes per si estava embarassada o no... perquè el seu volum era considerable.. però al final hem coincidit totes que el que destacava més eren els pits) el nuvi, correcte.
A les cinc, ens han tocat diana. Hem pujat al bus una altra vegada i la majoria ha aprofitat per dormir. Mentre, ha sortit el sol.
Mas wondering
Divendres, 5 de Juliol
Temps al temps
El personal mediterrani estem sota mínims. La pluja ens deprimeix. La seva presència és interrompuda per alguna clariana que apareix de tant en tant per recordar-nos que el sol no és un producte de la nostra imaginació.
La rigidesa horària també l'estem notant. Amb una hora per dinar només et ve de gust fer-te un entrepà o una truita. ¿Per què fer més si no hi ha temps de preparar-ho? Els sopars són una variació del mateix menu. Només si decideixes anar al self-service del campus o agafar l'autobús per baixar a la ciutat pots menjar alguna cosa més variada. Però topem amb les mateixes limitacions. Per tot arreu hi ha campanetes o timbres que t'avisen que estàs de més, que allò es tanca. Això sí, d'una manera molt educada.
Ens falta capacitat de reacció, cap de nosaltres no es queixa, només fem ganyotes i ens exclamem que no podríem viure en un lloc on van a dormir com les gallines.
Be, però tot no és negatiu. Com a mínim podem alimentar la vista. L'edifici d'apartaments i el museu que hi ha davant són disseny del Norman Foster. Estan molt ben situats en mig de camps de gespa i al costat del riu. Un riu d'aquells on hi ha ànecs i pescadors. Hi ha un camí que et permet passsejar a peu o anar amb bicicleta. Tranquil.litat, la que vulguis. Menjarem amb els ulls, doncs. És una manera d'alimentar els records de franc. Ja tinc pensats els llocs que posaran per a les fotos de record. No es mouran pas.
Demà toca Cambridge. Excursió compresa dintre del programa d'activitats del curs. Autobús fins a la ciutat i passeig pels colleges. Qui vulgui pot tenir un tour guiat ( pagant 3 lliures). Passejarem per lliure perque aquí tot ho fan pagar, fins i tot la foto que ens han fet fer del grup que fem el curset.
Diumenge, més tour. Norwich. Aquesta vegada amb guia.
I dilluns, Sant tornem-hi
mas afectada pel temps
Dijous, 4 de Juliol
La garsa ladra
Avui he experimentat en viu que se sent quan no trobes els teus senyals d'identitat materials. Vull dir, passaport, bitllets d'avió i tot allò que et permet moure't en un país estranger. Amb el neguit d'anar sempre amunt i avall corrents per complir amb els horaris dels cursos, aquest matí no he comprovat si portava la documentació a la bossa. A la tarda, quan ho he fet, rien de rien. No hi era. M'he quedat blanca i he pensat el pitjor. "ahir a la nit la devies deixar sobre la taula de l'habitació i avui algú del personal de la neteja te l'ha pres". Bé, he pensat això i més coses, que possiblement havia baixat la guàrdia en algun moment i que l'havia tret en algun altre lloc que no recordava.
He regirat llibres, calaixos, maletes. Res. Llavors he anat a notificar-ho als responsables del curset. Han trucat als llocs on jo recordava haver estat ahir. Res de res. M'han dit que esperés a demà. Que, si no aparexia, trucarien a la policia i jo hauria d'anar a fer la denúncia. Calma obligada. Tornada a l'habitació. Desesperació i ganes de tornar a casa.
Com que no hi havia res a fer, he decidit anar a preguntar jo mateixa als llocs on recordava haver estat ahir. Però abans he anat a l'oficina d'allotjament per si algú els havia portat la documentació. I, ves per on, allà hi era. M'he sorprès perquè pensava que els responsables del curs ja hi havien trucat ( jo només hi anava per comprovar-ho, com si fos una darrera solució).
Resposta de la noia que m'ha atés: "la tenim. Quan t'he vist t'he reconegut per la foto del passaport". Total una sort immensa. Li he preguntat qui els l'havia retornat i m'ha dit que una persona del personal de neteja els l'ha portada aquest matí. No m'han volgut dir res més. L'únic que m'ha quedat penjat és: "si la persona de la neteja l'ha trobada a l'habitació o a la cuina comunitària, com és que no ha informat als responsables de l'allotjament perquè em trobessin i me la retornessin?" "ningú m'hagués dit res, si jo no arribo a preguntar? Bé , és una cosa que m'ha sorprès. Hi havia el passaport. A mi em tenen a la llista de les persones allotjades, per tant, podien saber on era.
Ara estic més tranquil.la i qualsevol podria dir que em dones per satisfeta. Però, I si l'han trobada a l'habitació i han fet la ruqueria de portar-la a l'oficina d'allotjament? no sé , tot plegat em sembla de caps quadrats. De tota manera, no em quedaré sense saber on l'han trobada. Si es distracció, m'interessa saber-ho per tenir localitzats els llocs que em distreuen. Ara, si l'han trobada a la meva habitació o a les dependències comunitàries, la cosa seria una broma de mal gust.
Respirem, que demà sera un altre dia
mas que s'ha sentit losed dues hores
Dimecres, 3 de Juliol
Mail apresat des d'una biblioteca
Són dos quarts de set, hora anglesa. Continua la pluja i la grisor. Ja portem 3 dies així. Avui ha estat un d'aquells dies en que arribes a entendre com el clima i el paisatge pot condicionar la manera de ser de la gent. Quatre hores de classe al matí, amb un descans de 20 minuts. Una hora per dinar ( bé, una truita a la francesa i formatge. Que no donava temps per a més). A les dues una conferència sobre el paper dels professors. Interactiva i amb un conferenciant que ahir va sopar amb les persones que compartim l'edifici. El va convidar una italiana del grup i ens va amenitzar la vetllada amb les seves anècdotes i dots d'actor. Avui l'hem pogut veure actuar davant d'un auditori molt més ampli, però els resultats han estat els mateixos. Se n'ha de saber molt per guanyar-se l'atenció dels oïents. Ha comparat el fet de fer classes, i el fet del paper dels professors al llarg de tota la seva vida professional amb una simfonia que mai no s'acaba ( una metàfora molt encertada) i moltes coses més, que ara no tinc temps d'explicar perquè ens estan avisant que només queden 15 minuts per tancar ( com als concerts, pero a l'inrevés).
A les quatre, una altra conferència, igual d'interessant, sobre el fet d'escriure a Internet. Interactiva ( en anglès, of course). En acabar, pels volts de les 6, totalment esgotada.
Ara a passejar pel campus a veure si descanso la vista i l'oïda.
mas més estressada que ahir pero menys que demà
Dimarts, 2 de Juliol
Academia de corte y confección
Class room. 1am. Intent de plegar per a dinar. Només disposem d'una hora per menjar alguna cosa calenta.
Avui hem copiat, retallat, cosit, imatges. Hem hagut de triar les teles, colors, textures. Cal tenir el curset de tall i confecció? Les dues coses s'assemblen ( no poso for ... sa.... perquè no tinc ce trencada...).
Demà toca pel.lícula, com els nens petits que porten al cinema. En podem triar unes quantes, totes comercials. Ens hem dividit per preferences. Uns volen la de la indidel, uns altres Spiderman. Bé hi ha per a totes les edats. No ens barallarem. Jo he triat una de riure, que no estem per a corredors de la mort. No. Anirem a veure la Kidman, que sempre llueix ( birthday girl), deu ser el d'ella. Ja veurem. Ens tocara tornar en un taxi, que els busos tanquen a les 11.
Dissabte, tot el dia de tour per Cambridge. Farem remember de les pel.lícules que hem vist d'allà. La del Peter O'toole.
mas tipyng a classe
Dilluns 1 de Juliol
Mail-telegrama des de London
Klorkscap. Plou. Fa fred. Per sort, no et vaig fer cas i em vaig endur els pantalons de pell enlloc dels minishorts que m’aconsellaves. No t’enteres. Els pc’s anglesos també van per l’esquerra i no són fàcils de connectar. Ahir vaig anar a un pub on la gent es despullava. Em vaig quedar gratament sorpresa, ho feien de manera molt natural. No com tu, que quan et treus els mitjons perds el ritme. Anaven amb roba d’esport i celebraven alguna cosa despullant-se de pèl a pèl i fent competicions de llençar-se cervesa, peanuts i galetes salades. Retiro allò de que els anglesos són uns tibats, n’hi havia algun que anava tibat, però la resta es veuen ben esbojarrats.
He conegut als companys de curs i semblen força trempats. El profe també. Em volen fer treballar molt, no sé si s’hi val. Mira la garantia del curs a veure si surt res d’això de pencar. M’embolico molt pronunciant les paraules, però em sembla que els faig riure. Quan acaben de riure intenten entendre’m. Avui vaig a un story-telling. Una mena de reunió per xerrar i confraternitzar entre nosaltres. Si confraternitzo intensament t’ho farè saber.
Esmorzo, faig lunch i sopo, no patiu per la meva salut. La xocolata anglesa és un plaer.
Kisses a lot,
mas
Dissabte 29 de Juny
Les molles de pa encara funcionarien
Bon dia des de la pèrfida o estimada Albion. Em quedo amb el darrer adjectiu, si més no, pel regal de fresca amb que m'he trobat després de deixar els 35 de Barcelona. Primer de tot: aquest teclat no em deixa posar bé els accents (per tant , poseu-los vosaltres).
Després, les imatges o ornamentacions que hi poso de vegades... doncs no sé si podré, que encara he de veure el temps que tinc per entrar-hi.
Viatge.
Sortida de Barna amb gairebé 1 hora de retard, previ canvi de porta de sortida 15 minuts abans del vol.
Aviço: confortable. Molt gran ( amb dos passadissos) i amb viatgers diversos. La majoria del Rotary club, que havien celebrat una trobada a Barna.
Arribada a Heathrow: lio en anar a trobar les maletes. La tàctica de seguir els senyals és la millor, perquè si et refeies del que fan els altres passatgers i en vols seguir un, et trobes que aquest no porta equipatge i se'n va a un altre lloc. Una mica perduda, pero, bé.
Amb l'equipatge en un carret tipus pryca, carreteja la maleta procurant anar recta. El domini és fa complicat ( crec que m'ha tocat un d'aquells que no funcionen i van de tort).
Estació de Busos. Cua per comprar el bitllet. Espera d'una hora del Bus. Primeres proves de trucar a Barna. Funcionen. Surt el Bus amb 20 minuts de retard. El trajecte es complica perque trobem cues a l'autopista. En comptes d'arribar a les 19,30, arribem a les 20,30. quatre hores i mitja de viatge que aprofito per dormir. Agafo taxi i arribo al lloc del bed and breakfast. ( total era 500 metres més avall, de riure).
A la house. Em trobo com a casa perque la meva es una imitació de les cases angleses ( terraced). Gust, anglès: moqueta, decoració cursileta, pero més neta que la moqueta francesa. Habitació petita, però amb tot el que cal.
Primers ensurts. No puc carregar el mòbil amb aquells endolls ( tinc la bateria sota mínims). Faig un volt pel centre per veure on en podré comprar un. Sopo un tetrabric de llet ( que no estava per anar a cap pub encara) i a dormir. Ah, un oblit. No he agafat el despertador. Programo el mòbil. La senyora , amable, desplega tots els adjectius amorosos que es deuen usar aqui: love, dear... Un se sent molt estimat quan li diuen aixo , ja ja.. He comprovat que tothom els fa servir. Haurem d'apuntar per no fumer la pota.
Dissate matí (ara). A la recerca de l'adaptador anglès, els que tenen 3 potetes ( que trobo després de preguntar en uns grans magatzems), de plànols per poder trobar el ciber que sortia a internet. Excursió al desitjat ciber: un fiasco, esta closed. Em diuen en un lloc de video que a la public library de Norwich tenen servei gratuit d'Internet. Torno cap al centre. Pregunto. Pronuncio malament lo de library a una senyora, i al final una altra s'atura, em mig entenen i m'acompanyen. El servei es free , ja ja ( i ja porto 2 hores perquè no hi ha restricció de temps). És una gran biblioteca i centre de cultura. Veig Ordinadors als altres pisos. Esta bé aixó. Si més no , no gastaré en connectarme.
my best regards
mas
Dijous 27 de Juny
Instruccions abans de marxar
Benvolgut diari,
Et deixo l'adreça de la pàgina on apareixen els diferents punts de Londres des d'on em podràs controlar. Això si estàs conectat.
Primer de tot et recordo que allà van una hora endarrerits. Per tant, si ara són les 10,40 pm allà seran les 21'40 pm ( veig que encara s'hi veuen) . De tota manera l'hora en què em podràs veure passar per casualitat serà més concorreguda, que allà la gent es retira com les gallines i no tinc ganes que em prenguin per un agent secret que va deixant missatges als seus jefes. Per tant, posem la cita entre les 7 i les 7,30 pm catalanes:-)
apunta l'adreça de la càmera, que s'activarà per a mi ( perquè no hi seré abans)
web camb / Leicester Square.
pel que veig estan situades als llocs més turístics ( fins i tot veig una nòria gegant, ja ja/ aquí no crec que m'hi posi). La que s'acosta més al terra és la de Leicester Sq
mas
Dimecres, 26 de juny
Les nòries
la mas als 5 anys.
Lloc: una fira de cavallitos a Saragossa ( l'any que hi vam viure).
Arribem tota la família allà. Veig per primera vegada una nória i jo m'emperro a pujar-hi perquè em sembla la cosa més alta que he vist mai( era una d'aquelles de nens petits, ja ja). Els pares no ho volien perquè era massa petita i perquè l'entrada devia ser cara. La meva manera d'insistir, cridant i picant de peus a terra, els va fer van cedir. Més valia facturar-me a la cistella que aguantar avergonyits les mirades de la gent. Devien pensar que ja escarmentaria en pujar.
A mi em semblava que amb allò tocaria el cel. I realment recordo els moments previs com una cosa meravellosa. Veure rodar les cistelles amb la gent a dintre movent les braços, sentir les rialles em semblava una cosa que havia de fer. Que en pujar-hi em sentiria gran de cop. Total, que compren l'entrada ( un cartronet rebrega que et venien a recollir en mà). M'assec a la cistella ( crec que la meva germana gran venia amb mi, segur) i allò comença a moure's i quan encara no ha fet mitja volta no sé que noto, però el cert es que començo a cridar com una boja i a plorar.
M'adono que tohom em mira i veig els pares allà baix com dient "ja t'ho haviem dit i no ens havies fet cas". Pero la por em pot. Total, què va passar? ja ja. Que van parar la noria i vaig baixar corrents. Sí. suposo que devia plorar tant que els meus pares no em van renyar. Pero la sensació de fracàs, de covardia, la porto encara sobre.
Encara no sé per què ens paralitza la por? Perquè, mirat fredament, allò no era res, que hi pujaven tots els nens, però jo sempre tinc por de les coses que altres ja tenen superades.
Des de llavors, només he pujat a dues nòries més, i sempre acompanyada:
La de Viena ( només faltaria, ja ja) que es totalment estanca i sembla un apartament, i una de les grosses de sempre ( on vaig aguantar la por mig amagada i amargant el vitage als altres.
Demà pujaré a la nòria sola. I espero aguantar totes les voltes que durarà el viatge.
PD. Ja enviaré cromets des de dalt.
mas
mas 8:41 AMCompte enrera
S'ha acabat el curset. El professor està fent neteja de tota la informació que ha introduït a l'ordinador. D'aquí mitja hora agafa un taxi per tornar a Txèquia. Les altres persones del grup, qui més qui menys ja s'està mentalitzant de que això s'acaba.
Ara és temps de compte enrera i el temps no s'aturarà per esperar-nos. El planning d'avui no ofereix gaires alternatives. Preparar maletes, menjar una mica ( el de sempre), anar amb la gent de group a un Pub de la Ciutat, i tornar al campus d'hora per no adormir-nos l'endemà.
Dissabte toca viatge a Londres. Ja us explicarè.
Tanco l'ordinador i li dic ( adéu), m'acomiado del profe i......
Petons a tots
mas
Dimecres, 10 de Juliol
Malalties d'estiu
Vaja, vaja.. Sembla que aquesta setmana de Juliol no ens prova gaire als redactors dels cromets. Tenim a la mas deprimida per l'ambient del campus, a Klorskcap amb conjuntivitis i plorant. Al final això semblarà un ambulatori, més que no pas un lloc on la gent ve a passar l'estona.
Però ho sento, les coses són com són i jo avui sí que he hagut d'anar a un ambulatori ( un health ceter). Per això ara sóc aquí escrivint i no a la classe. He passat de classe i de tot. Ahir al vespre vaig adonar-me que havia agafat allò que s'agafa a les dutxes de les piscines ( crec que li diuen peus d'atleta o fongs). No és que tingui una piscina a l'habitació, no. Només tinc una dutxa d'aquelles de disseny on no hi ha cap diferència entre el plat de dutxa i la resta del terra. Ara em direu que sempre que se surt fora hem de tenir a mà unes xancletes de bany, ho sé, però no m'hi cabia més coses a la maleta. I mai hagués pensat que en una residència supermoderna, (on fins i tot tenen previst que es disparin les alarmes de foc pel fum d'una torrada) no coneguin l'existència d'una cosa que es diu lleixiu i que serveix per desinfectar els terres. No passa res. De fet, no crec que hagin netejat el terra del bany cap dia. El de l'habitació, com que és de moqueta, és autonetejable ( vull dir, que el netegem els estadants quan el trepitgem).
Aquest matí el primer que he fet és anar a preguntar a l'oficina dels cursos on podia trobar un metge. Quan he arribat al centre de salut no em volien atendre fins divendres ( no entenia per què), al final han entés que els tocava visitar-me. He omplert els formularis. Una hora d'espera. Visita del metge i recepta de canesten ( que era l'única medicina que no havia portat de casa). Excursió de mitja hora a peu a la farmàcia més propera I tornada al campus. Total 3 hores.
Ha estat una excursió agradable. Avingudes amb casetes amb jardí. Tranquil.litat. El sol que escalfava una mica ( les ulleres han tornat a fer servei). De fet, era el primer dia que entrava en contacte amb el que seria un dia normal, sense presses i amb tot el temps per mi.
Quan he arribat al campus he vist una d'aquelles festes de graduació. Alumnes disfressats. Pares filmant les disfresses. Muntatge de venda de fotos i altres records de la festa.
Al final m'he dit "¿ara has de tornar a classe amb el dia tan maco que fa?". He decidit de fer campana. Ja que ells la toquen cada dos per tres per avisar-nos que tanquen els seus establiment, seria una descortesia per part nostra no fer-la servir de tant en tant.
Molts kisses,
mas amb ulleres again
Dimarts, 9 de Juliol
Les ulleres de sol
Avui he pogut ensenyar a les meves ulleres de sol el paisatge anglès. Fins ara les portava a la bossa per si el sol es dignava a aparèixer. I finalment s'ha presentat a les 7 de la tarda, hora anglesa. Era a la biblioteca i he vist el sol des de les finestres. No he pogut ressitir la temptació i me les he posades abans de sortir. Les he presentades als camps de gespa i al riu que hi ha al final. Estaven contentes. Són d'un color alegre: un rosat pujat i tenen una forma ovalada.
Abans de sortir de casa, els vaig dir que aquesta vegada viatjarien soles a l'estranger, però que no es preocupessin, que no els calia cap passaport ni serien retindudes a la frontera, com els passa a altres objectes d'ús personal.
De moment, només han voltat pel campus i han servit perquè no m'enlluernés. Em fan mal els ulls quan això passa. M'han fet un gran servei. Perquè les ulleres de sol no només serveixen per al que indica el seu nom, també et protegeixen de les mirades dels altres i fan passar desapercebuda entre la gent. Són com un senyal que indica que hi ets i no hi ets. I jo avui necessitava estar aixÍ. Mirant-ho tot des de fora.
Perquè no estiguessin soles en la seva tasca d'observadores indiscretes, he anat a buscar la càmera de fotografiar. He fet les fotos aquelles que sempre dius que semblen postals. Perspectives del campus, el contrast entre els edificis dels anys 70, freds i de volums agressius i els de la part més moderna, més arrodonits i respectuosos amb el paisatge. L'altre dia un professor del curs ens va dir que abans tot això eren uns camps de golf. Les formes dels camps de gespa encara el recorden.
Les meves ulleres han estat contentes de sortir a fer un volt. Fa tres anys que les tinc i ja s'havien acostumat a fer el paper d'observadores indiscretes per tots els llocs que han voltat. Si creiem en allò que diuen que els objectes recullen una mica el que hem estat , que tocant-los o veient-los activem els records que volen defugir, per a mi aquest objecte són les ulleres. I les dues vegades que vaig pensar que les havia perdudes sempre he intentat d'aconseguir-ne unes d'iguals. La primera falsa alarma li van portar com a competedidores unes del mateix model , però en verd; la segona, fa uns tres mesos, van estar a punt de portar-li una companya igual, però, en aquest cas no va haver-hi substitut. Per això penso que van tornar a aparèixer en senyal d'agraïment.
Crec que aquests dies es cobraran el temps que han hagut d'estar dins del seu estoig. Ja els he promès que sortiran cada dia a fer-me mes agradable la vista. Posats a fer, potser el sol s'anima una mica en veure-me-les posades.
kisses a tots
mas
Dilluns, 8 de Juliol
Menjar de campanya
Dieta de supervivència :
Esmorzar o breakfast : Un cafè amb llet o/ i suc i 4 llesques de pa anglès, tambe conegut com a Bimbo, acompanyat amb mantega i melmelada. Es pot menjar al natural o torrat. Si es tria la primera opció, no passa res. En canvi, si ens decantem per la segona, s'ha d'anar molt en compte de no deixar-lo abandonat a la seva sort. L'aparell és un model antic. Convé vigilar que no es torri massa, o hi ha el perill que es cremi i els sensors detectin el fum. Si això passa, mai es poden obrir les portes que donen al carrer ni les finestres ( de fet, la finestra només s'obre dos dits). El fum ha de desaparèixer tot sol.
Ara, si algú fa cas dels seus instints de supervivència i obre les portes de bat a bat ( com vam fer ahir), immediatament s'activen les alarmes a tots els edificis d'apartaments ( un soroll ensordidor); es tanquen les portes de seguretat de totes les habitacions, i, si algú es queda a dintre, ha de manrtenir la calma i obrir-les manualment ( això, si no ha rebut abans l'impacte de la porta en tancar-se).
L'escena final es podria aprofitar com una pràctica de desallotjament en cas d'incendi. La gent ha d'esperar mig vestida als carrers l'arribada dels bombers ( que són els únics que poden desactivar la musiqueta); vigilants que arriben per veure què ha passat i que reneguen de nosaltres per no saber interpretar les prohibicions; mirades de sorpresa de la gent, que no entén com el fum d'una torrada pot confondre's amb un incendi; i , finalment, l'arribada triomfal de dos bombers, que riuen perque ja saben que això només és una escena habitual en aquest campus.
Al final, foto de grup, i comentaris a dojo. Era la segona vegada en aquesta setmana que se'ns havia cremat una torrada.
Ara, torrem amb por.
Dinar o lunch : més pa angles ( veure els consells anteriors), amb una truita i/o formatge i embotits. Fruita i cafè amb llet.
Temps disponible: 45 minuts.
Sopar o diner . Espaguetis, preparats normalment pel personal italià ( i al qual s'apunta tothom) o la un simple copy i paste del dinar.
Aquest menús varien el dia que se surt fora. Pots triar entre fish and chips, pizzes o rosbeefs, i les cerveses del país
mas kitchen
Dissabte, 6 de juliol
Alice in wonderland
L'excursió al wonderland cultural ha seguit la tònica habitual quant a horaris i organització. Havien de venir a buscar-nos dos autobusos a les 9. El primer ha arribat a l'hora prevista amb tot ple de gent dintre. Només hi han deixat pujar a la gent que havia pagat 4 lliures per fer el tour guiat. Als altres ens han dit que haviem d'esperar 15 minuts que en portessin un de suport (el que ens tocava s'havia espatllat). Cares de circumstàncies i dosis de la paciència anglesa.
Cambridge és com un part temàtic cultural. Pensat per treure peles d'estudiants, amics, coneguts i tota la trepa de turistes que s'hi passegen. No hi he reconegut les imatges que havia vist a les pel.lícules.
Allà també impera la llei de les prohibicions ( amb raó està tan ben cuidat/ no et deixen passar per segons quins camins dels claustres) Tinc foto de com ens hem saltat les prohibicions. Una companya alemanya ha dit que el Trinity college i els seus cartellets de no passar, no fer..etc Don't.... ( nosaltres hi hem afegit... el no mireu, no mengeu, que per al cas era el mateix) era un lloc perfecte per portar als seus alumnes a practicar les negacions). La part visitable ( 2 lliures) són els claustres o courts, que són immensos camps de gespa tallats per camins de pedres i l'interior de l'església. Els altres claustres els veus des de la barana. Motius? Desconeguts. Hi havia uns cartells en alguns dels camins que no et deixaven passar. Nosaltres hi hem passat, perquè no veiem res a darrera que fos diferent del que estavem trepitjant ( també ho han fet els turistes japonesos). Però hem tingut la mala sort que el vigilant, un senyor gran que tenen plantat a la porta de l'únic lloc mig visitable, ens veies i vingués darrera nostre ( quan ja portaven 15 minuts) i gentilment ens fes una demostració de les bones maneres angleses. Ens ha dit si no haviem vist el cartell. Li hem dit que sí i cadascú ha seguit el seu camí. El més graciós és que davant dels seus nassos uns turistes anglesos no havien seguit pels camins teledirigits i havien creuat trepitjant la gespa. Al final hem pensat que potser només ens estava vigilant a nosaltres, perquè quan sortíem de la capella he tret el nas i era fora mig amagat. Res que allò semblava un laberint però sense l'escenografia addient. T'havies d'imaginar els obstacles.
Avui ha tocat peix per dinar, d'aquells arrebossats sense sal ( que hi ha més pa ratllat que altra cosa) i patates xips, i, per alegrar-ho, una mica de vi. El restaurant era grec però servia plats d'arreu el món. Era mig buit perquè la majoria de gent ja havia ocupat totes les taules del restaurant típic anglès. Hem menjat sense presses ( cosa que s'agraeix) i amb els somriues del cambrer.
Després, passejada a la vora del riu. Barquetes amb gondolieri a l'anglesa per uns canals que recordaven una Venècia en petit ( això ha dit la companya italiana). A l'atra banda se celebrava un casament. Dones arreglades amb vestits de festa de colors pastels, pameles a dojo, nens encorbatats, senyors trajats, i fins i tot un amb la roba d'escocès. Els nuvis vestits com cal. La noia de blanc crema (des d'on erem es feien apostes per si estava embarassada o no... perquè el seu volum era considerable.. però al final hem coincidit totes que el que destacava més eren els pits) el nuvi, correcte.
A les cinc, ens han tocat diana. Hem pujat al bus una altra vegada i la majoria ha aprofitat per dormir. Mentre, ha sortit el sol.
Mas wondering
Divendres, 5 de Juliol
Temps al temps
El personal mediterrani estem sota mínims. La pluja ens deprimeix. La seva presència és interrompuda per alguna clariana que apareix de tant en tant per recordar-nos que el sol no és un producte de la nostra imaginació.
La rigidesa horària també l'estem notant. Amb una hora per dinar només et ve de gust fer-te un entrepà o una truita. ¿Per què fer més si no hi ha temps de preparar-ho? Els sopars són una variació del mateix menu. Només si decideixes anar al self-service del campus o agafar l'autobús per baixar a la ciutat pots menjar alguna cosa més variada. Però topem amb les mateixes limitacions. Per tot arreu hi ha campanetes o timbres que t'avisen que estàs de més, que allò es tanca. Això sí, d'una manera molt educada.
Ens falta capacitat de reacció, cap de nosaltres no es queixa, només fem ganyotes i ens exclamem que no podríem viure en un lloc on van a dormir com les gallines.
Be, però tot no és negatiu. Com a mínim podem alimentar la vista. L'edifici d'apartaments i el museu que hi ha davant són disseny del Norman Foster. Estan molt ben situats en mig de camps de gespa i al costat del riu. Un riu d'aquells on hi ha ànecs i pescadors. Hi ha un camí que et permet passsejar a peu o anar amb bicicleta. Tranquil.litat, la que vulguis. Menjarem amb els ulls, doncs. És una manera d'alimentar els records de franc. Ja tinc pensats els llocs que posaran per a les fotos de record. No es mouran pas.
Demà toca Cambridge. Excursió compresa dintre del programa d'activitats del curs. Autobús fins a la ciutat i passeig pels colleges. Qui vulgui pot tenir un tour guiat ( pagant 3 lliures). Passejarem per lliure perque aquí tot ho fan pagar, fins i tot la foto que ens han fet fer del grup que fem el curset.
Diumenge, més tour. Norwich. Aquesta vegada amb guia.
I dilluns, Sant tornem-hi
mas afectada pel temps
Dijous, 4 de Juliol
La garsa ladra
Avui he experimentat en viu que se sent quan no trobes els teus senyals d'identitat materials. Vull dir, passaport, bitllets d'avió i tot allò que et permet moure't en un país estranger. Amb el neguit d'anar sempre amunt i avall corrents per complir amb els horaris dels cursos, aquest matí no he comprovat si portava la documentació a la bossa. A la tarda, quan ho he fet, rien de rien. No hi era. M'he quedat blanca i he pensat el pitjor. "ahir a la nit la devies deixar sobre la taula de l'habitació i avui algú del personal de la neteja te l'ha pres". Bé, he pensat això i més coses, que possiblement havia baixat la guàrdia en algun moment i que l'havia tret en algun altre lloc que no recordava.
He regirat llibres, calaixos, maletes. Res. Llavors he anat a notificar-ho als responsables del curset. Han trucat als llocs on jo recordava haver estat ahir. Res de res. M'han dit que esperés a demà. Que, si no aparexia, trucarien a la policia i jo hauria d'anar a fer la denúncia. Calma obligada. Tornada a l'habitació. Desesperació i ganes de tornar a casa.
Com que no hi havia res a fer, he decidit anar a preguntar jo mateixa als llocs on recordava haver estat ahir. Però abans he anat a l'oficina d'allotjament per si algú els havia portat la documentació. I, ves per on, allà hi era. M'he sorprès perquè pensava que els responsables del curs ja hi havien trucat ( jo només hi anava per comprovar-ho, com si fos una darrera solució).
Resposta de la noia que m'ha atés: "la tenim. Quan t'he vist t'he reconegut per la foto del passaport". Total una sort immensa. Li he preguntat qui els l'havia retornat i m'ha dit que una persona del personal de neteja els l'ha portada aquest matí. No m'han volgut dir res més. L'únic que m'ha quedat penjat és: "si la persona de la neteja l'ha trobada a l'habitació o a la cuina comunitària, com és que no ha informat als responsables de l'allotjament perquè em trobessin i me la retornessin?" "ningú m'hagués dit res, si jo no arribo a preguntar? Bé , és una cosa que m'ha sorprès. Hi havia el passaport. A mi em tenen a la llista de les persones allotjades, per tant, podien saber on era.
Ara estic més tranquil.la i qualsevol podria dir que em dones per satisfeta. Però, I si l'han trobada a l'habitació i han fet la ruqueria de portar-la a l'oficina d'allotjament? no sé , tot plegat em sembla de caps quadrats. De tota manera, no em quedaré sense saber on l'han trobada. Si es distracció, m'interessa saber-ho per tenir localitzats els llocs que em distreuen. Ara, si l'han trobada a la meva habitació o a les dependències comunitàries, la cosa seria una broma de mal gust.
Respirem, que demà sera un altre dia
mas que s'ha sentit losed dues hores
Dimecres, 3 de Juliol
Mail apresat des d'una biblioteca
Són dos quarts de set, hora anglesa. Continua la pluja i la grisor. Ja portem 3 dies així. Avui ha estat un d'aquells dies en que arribes a entendre com el clima i el paisatge pot condicionar la manera de ser de la gent. Quatre hores de classe al matí, amb un descans de 20 minuts. Una hora per dinar ( bé, una truita a la francesa i formatge. Que no donava temps per a més). A les dues una conferència sobre el paper dels professors. Interactiva i amb un conferenciant que ahir va sopar amb les persones que compartim l'edifici. El va convidar una italiana del grup i ens va amenitzar la vetllada amb les seves anècdotes i dots d'actor. Avui l'hem pogut veure actuar davant d'un auditori molt més ampli, però els resultats han estat els mateixos. Se n'ha de saber molt per guanyar-se l'atenció dels oïents. Ha comparat el fet de fer classes, i el fet del paper dels professors al llarg de tota la seva vida professional amb una simfonia que mai no s'acaba ( una metàfora molt encertada) i moltes coses més, que ara no tinc temps d'explicar perquè ens estan avisant que només queden 15 minuts per tancar ( com als concerts, pero a l'inrevés).
A les quatre, una altra conferència, igual d'interessant, sobre el fet d'escriure a Internet. Interactiva ( en anglès, of course). En acabar, pels volts de les 6, totalment esgotada.
Ara a passejar pel campus a veure si descanso la vista i l'oïda.
mas més estressada que ahir pero menys que demà
Dimarts, 2 de Juliol
Academia de corte y confección
Class room. 1am. Intent de plegar per a dinar. Només disposem d'una hora per menjar alguna cosa calenta.
Avui hem copiat, retallat, cosit, imatges. Hem hagut de triar les teles, colors, textures. Cal tenir el curset de tall i confecció? Les dues coses s'assemblen ( no poso for ... sa.... perquè no tinc ce trencada...).
Demà toca pel.lícula, com els nens petits que porten al cinema. En podem triar unes quantes, totes comercials. Ens hem dividit per preferences. Uns volen la de la indidel, uns altres Spiderman. Bé hi ha per a totes les edats. No ens barallarem. Jo he triat una de riure, que no estem per a corredors de la mort. No. Anirem a veure la Kidman, que sempre llueix ( birthday girl), deu ser el d'ella. Ja veurem. Ens tocara tornar en un taxi, que els busos tanquen a les 11.
Dissabte, tot el dia de tour per Cambridge. Farem remember de les pel.lícules que hem vist d'allà. La del Peter O'toole.
mas tipyng a classe
Dilluns 1 de Juliol
Mail-telegrama des de London
He conegut als companys de curs i semblen força trempats. El profe també. Em volen fer treballar molt, no sé si s’hi val. Mira la garantia del curs a veure si surt res d’això de pencar. M’embolico molt pronunciant les paraules, però em sembla que els faig riure. Quan acaben de riure intenten entendre’m. Avui vaig a un story-telling. Una mena de reunió per xerrar i confraternitzar entre nosaltres. Si confraternitzo intensament t’ho farè saber.
Esmorzo, faig lunch i sopo, no patiu per la meva salut. La xocolata anglesa és un plaer.
Kisses a lot,
mas
Dissabte 29 de Juny
Les molles de pa encara funcionarien
Bon dia des de la pèrfida o estimada Albion. Em quedo amb el darrer adjectiu, si més no, pel regal de fresca amb que m'he trobat després de deixar els 35 de Barcelona. Primer de tot: aquest teclat no em deixa posar bé els accents (per tant , poseu-los vosaltres).
Després, les imatges o ornamentacions que hi poso de vegades... doncs no sé si podré, que encara he de veure el temps que tinc per entrar-hi.
Viatge.
Sortida de Barna amb gairebé 1 hora de retard, previ canvi de porta de sortida 15 minuts abans del vol.
Aviço: confortable. Molt gran ( amb dos passadissos) i amb viatgers diversos. La majoria del Rotary club, que havien celebrat una trobada a Barna.
Arribada a Heathrow: lio en anar a trobar les maletes. La tàctica de seguir els senyals és la millor, perquè si et refeies del que fan els altres passatgers i en vols seguir un, et trobes que aquest no porta equipatge i se'n va a un altre lloc. Una mica perduda, pero, bé.
Amb l'equipatge en un carret tipus pryca, carreteja la maleta procurant anar recta. El domini és fa complicat ( crec que m'ha tocat un d'aquells que no funcionen i van de tort).
Estació de Busos. Cua per comprar el bitllet. Espera d'una hora del Bus. Primeres proves de trucar a Barna. Funcionen. Surt el Bus amb 20 minuts de retard. El trajecte es complica perque trobem cues a l'autopista. En comptes d'arribar a les 19,30, arribem a les 20,30. quatre hores i mitja de viatge que aprofito per dormir. Agafo taxi i arribo al lloc del bed and breakfast. ( total era 500 metres més avall, de riure).
A la house. Em trobo com a casa perque la meva es una imitació de les cases angleses ( terraced). Gust, anglès: moqueta, decoració cursileta, pero més neta que la moqueta francesa. Habitació petita, però amb tot el que cal.
Primers ensurts. No puc carregar el mòbil amb aquells endolls ( tinc la bateria sota mínims). Faig un volt pel centre per veure on en podré comprar un. Sopo un tetrabric de llet ( que no estava per anar a cap pub encara) i a dormir. Ah, un oblit. No he agafat el despertador. Programo el mòbil. La senyora , amable, desplega tots els adjectius amorosos que es deuen usar aqui: love, dear... Un se sent molt estimat quan li diuen aixo , ja ja.. He comprovat que tothom els fa servir. Haurem d'apuntar per no fumer la pota.
Dissate matí (ara). A la recerca de l'adaptador anglès, els que tenen 3 potetes ( que trobo després de preguntar en uns grans magatzems), de plànols per poder trobar el ciber que sortia a internet. Excursió al desitjat ciber: un fiasco, esta closed. Em diuen en un lloc de video que a la public library de Norwich tenen servei gratuit d'Internet. Torno cap al centre. Pregunto. Pronuncio malament lo de library a una senyora, i al final una altra s'atura, em mig entenen i m'acompanyen. El servei es free , ja ja ( i ja porto 2 hores perquè no hi ha restricció de temps). És una gran biblioteca i centre de cultura. Veig Ordinadors als altres pisos. Esta bé aixó. Si més no , no gastaré en connectarme.
my best regards
mas
Dijous 27 de Juny
Instruccions abans de marxar
Benvolgut diari,
Et deixo l'adreça de la pàgina on apareixen els diferents punts de Londres des d'on em podràs controlar. Això si estàs conectat.
Primer de tot et recordo que allà van una hora endarrerits. Per tant, si ara són les 10,40 pm allà seran les 21'40 pm ( veig que encara s'hi veuen) . De tota manera l'hora en què em podràs veure passar per casualitat serà més concorreguda, que allà la gent es retira com les gallines i no tinc ganes que em prenguin per un agent secret que va deixant missatges als seus jefes. Per tant, posem la cita entre les 7 i les 7,30 pm catalanes:-)
apunta l'adreça de la càmera, que s'activarà per a mi ( perquè no hi seré abans)
web camb / Leicester Square.
pel que veig estan situades als llocs més turístics ( fins i tot veig una nòria gegant, ja ja/ aquí no crec que m'hi posi). La que s'acosta més al terra és la de Leicester Sq
mas
Dimecres, 26 de juny
Les nòries
la mas als 5 anys.
Lloc: una fira de cavallitos a Saragossa ( l'any que hi vam viure).
Arribem tota la família allà. Veig per primera vegada una nória i jo m'emperro a pujar-hi perquè em sembla la cosa més alta que he vist mai( era una d'aquelles de nens petits, ja ja). Els pares no ho volien perquè era massa petita i perquè l'entrada devia ser cara. La meva manera d'insistir, cridant i picant de peus a terra, els va fer van cedir. Més valia facturar-me a la cistella que aguantar avergonyits les mirades de la gent. Devien pensar que ja escarmentaria en pujar.
A mi em semblava que amb allò tocaria el cel. I realment recordo els moments previs com una cosa meravellosa. Veure rodar les cistelles amb la gent a dintre movent les braços, sentir les rialles em semblava una cosa que havia de fer. Que en pujar-hi em sentiria gran de cop. Total, que compren l'entrada ( un cartronet rebrega que et venien a recollir en mà). M'assec a la cistella ( crec que la meva germana gran venia amb mi, segur) i allò comença a moure's i quan encara no ha fet mitja volta no sé que noto, però el cert es que començo a cridar com una boja i a plorar.
M'adono que tohom em mira i veig els pares allà baix com dient "ja t'ho haviem dit i no ens havies fet cas". Pero la por em pot. Total, què va passar? ja ja. Que van parar la noria i vaig baixar corrents. Sí. suposo que devia plorar tant que els meus pares no em van renyar. Pero la sensació de fracàs, de covardia, la porto encara sobre.
Encara no sé per què ens paralitza la por? Perquè, mirat fredament, allò no era res, que hi pujaven tots els nens, però jo sempre tinc por de les coses que altres ja tenen superades.
Des de llavors, només he pujat a dues nòries més, i sempre acompanyada:
La de Viena ( només faltaria, ja ja) que es totalment estanca i sembla un apartament, i una de les grosses de sempre ( on vaig aguantar la por mig amagada i amargant el vitage als altres.
Demà pujaré a la nòria sola. I espero aguantar totes les voltes que durarà el viatge.
PD. Ja enviaré cromets des de dalt.
mas
Dilluns 1 de Juliol
Mail-telegrama des de London
Klorkscap. Plou. Fa fred. Per sort, no et vaig fer cas i em vaig endur els pantalons de pell enlloc dels minishorts que m’aconsellaves. No t’enteres. Els pc’s anglesos també van per l’esquerra i no són fàcils de connectar. Ahir vaig anar a un pub on la gent es despullava. Em vaig quedar gratament sorpresa, ho feien de manera molt natural. No com tu, que quan et treus els mitjons perds el ritme. Anaven amb roba d’esport i celebraven alguna cosa despullant-se de pèl a pèl i fent competicions de llençar-se cervesa, peanuts i galetes salades. Retiro allò de que els anglesos són uns tibats, n’hi havia algun que anava tibat, però la resta es veuen ben esbojarrats.
He conegut als companys de curs i semblen força trempats. El profe també. Em volen fer treballar molt, no sé si s’hi val. Mira la garantia del curs a veure si surt res d’això de pencar. M’embolico molt pronunciant les paraules, però em sembla que els faig riure. Quan acaben de riure intenten entendre’m. Avui vaig a un story-telling. Una mena de reunió per xerrar i confraternitzar entre nosaltres. Si confraternitzo intensament t’ho farè saber.
Esmorzo, faig lunch i sopo, no patiu per la meva salut. La xocolata anglesa és un plaer.
Kisses a lot,
mas
mas 11:19 AMMail-telegrama des de London
Klorkscap. Plou. Fa fred. Per sort, no et vaig fer cas i em vaig endur els pantalons de pell enlloc dels minishorts que m’aconsellaves. No t’enteres. Els pc’s anglesos també van per l’esquerra i no són fàcils de connectar. Ahir vaig anar a un pub on la gent es despullava. Em vaig quedar gratament sorpresa, ho feien de manera molt natural. No com tu, que quan et treus els mitjons perds el ritme. Anaven amb roba d’esport i celebraven alguna cosa despullant-se de pèl a pèl i fent competicions de llençar-se cervesa, peanuts i galetes salades. Retiro allò de que els anglesos són uns tibats, n’hi havia algun que anava tibat, però la resta es veuen ben esbojarrats.
He conegut als companys de curs i semblen força trempats. El profe també. Em volen fer treballar molt, no sé si s’hi val. Mira la garantia del curs a veure si surt res d’això de pencar. M’embolico molt pronunciant les paraules, però em sembla que els faig riure. Quan acaben de riure intenten entendre’m. Avui vaig a un story-telling. Una mena de reunió per xerrar i confraternitzar entre nosaltres. Si confraternitzo intensament t’ho farè saber.
Esmorzo, faig lunch i sopo, no patiu per la meva salut. La xocolata anglesa és un plaer.
Kisses a lot,
mas